Els hispans d’Obama

Només falten per a conèixer les persones que s’encarregaran d’ocupar el departament d’Intel·ligència que integraran l’equip d’Obama, però de moment, coneixem ja més noms que formaran part del gabinet del president electe. Un d’ells és el de la congressista hispana, Hilda Solís, la qual ha estat designada Secretaria de Treball. Com a Secretaria de Treball, Solís assessorarà a Obama en referència al benestar de la força de treball mitjançant la millora de les condicions de treball, la promoció d’oportunitats de treball i la protecció de la jubilació i les prestacions d’atenció a la salut.

Perfil Hilda Solís

Nom: Hilda L. Solís.
Data de naixement: 20 d’octubre del 1957.
Lloc: Los Angeles (Califòrnia).
Resideix a: El Monte (Califòrnia).
Estudis: llicenciada en lletres per la Universitat Politècnica de Califòrnia i Màster en Administració Pública per la Universitat del Sud de Califòrnia.
Experiència: Càmera de Representants (2000- fins a l’actualitat); Senat de Califòrnia, (1994-2000); Assemblea de Califòrnia, (1992-1994); de Río Hondo Community College Junta de Síndics, (1985-1992); Los Angeles County Comissió d’Assegurances, (1991-93); Oficina de la Casa Blanca d’Assumptes Hispans durant l’Administració Carter.
Estat civil: casada amb Sam Sayyad.

Hilda Solís és filla d’immigrants mexicans i nicaragüencs i va agrair el seu nomenament amb un discurs en castellà.

La congressista de 51 anys, s’ha convertit en la tercera hispana que forma part del Ganivet del president electe, Barack Obama, juntament amb el governador de Nou Mèxic, Bill Richardson que ocupa el lloc del Departament de Comerç i el senador Ken Salazar com a Secretari d’Interior.
Abans d’arribar al Congrés federal, en el qual ha estat representant de l’est de Los Angeles durant vuit anys, Solís va ser la primera hispana electe al Senat de Califòrnia el 1996 i també va formar part de l’Assemblea estatal. Com a legisladora estatal va promoure una sèrie de lleis contra la violència domèstica i va lluitar per augmentar el salari mínim de 4,25 a 5,75 dòlars/hora.

Durant l’administració de Jimmy Carter, Solís va treballar en la Oficina d’Assumptes Hispans de la Casa Blanca.

En el Congrés ha obtingut vàries victòries a favor els llatins com per exemple: assegurar l’accés a cures de salut a pacients amb Sida i la promoció d’alertes sobre violència domèstica en les comunitats de color. També ha liderat esforços per a posar fi als assassinats de dones a Guatemala i a la ciutat mexicana de Ciudad Juárez.

Va ser la primera dona en rebre el premi John F. Kennedy Profile in Courage Award l’any 2000 per la tasca realitzada en assumptes judicials del medi ambient.
La seva elecció ha estat ben vista pels sindicats i per altres sectors.

El que diuen d’ella

"Ella ha demostrat ser una líder apassionada i defensora de les famílies treballadores...ha votat a favor dels treballadors el 97% de les vegades", va assenyalar en un comunicat el president de la federació sindical AFL-CIO, John Sweeney.

"Estem encantats amb la seva elecció com a Secretaria de Treball. La congressista Solís és una líder sòlida en la comunitat hispana, i sempre ha mantingut una ment oberta en diversos punts de vista", va dir el portaveu de la Càmera de Comerç Hispana dels Estats Units (USHCC).

Solis resideix en la ciutat de El Monte, juntament amb el seu marit Sam, un petit empresari.

Valoració Blog Sílvia Oliveras: Elecciones norteamericanas 2008

http://www.syl-oliveras.blogspot.com/

Es tracta d’un blog dedicat a les eleccions d’Estats Units del passat mes de novembre del 2008, però que a més d’analitzar al protagonista del moment, Barack Obama, també realitza un seguiment de les notícies més rellevants que ocorren en el país.
És un blog amb una perspectiva diferent ja que les notícies analitzades i posteriorment comentades per l’autora, són extretes del diari nord-americà New York Times. Aixà fa que podem veure millor el tractament de la informació i la visió que tenen els americans de l’actualitat del seu país.
Aquest blog és molt ordenat ja que podem diferenciar amb facilitat la part informativa i d’opinió (columna esquerra que conté els articles) i la part dels serveis (columna de la dreta que conté l’arxiu del blog, el perfil de l’autora, les etiquetes, els enllaços d’interès, els vídeos i les notícies).
També cal destacar que cada article va acompanyat d’una fotografia o d’un vídeo que il·lustren perfectament les noticies comentades i que el fan més amè i més atractiu visualment.
Un aspecte que em crida molt l’atenció és que els titulares dels articles estan escrits en anglès, però en canvi, els propis articles apareixen escrits en castellà. No acabo d’entendre per què ha optat per aquesta opció, però imagino que els titulars dels articles són reproduccions dels de les notícies que apareixen al New York Times.
Les actualitzacions del blog són regulars encara que podrien ser més constants. Per altra banda, el contingut del blog és molt divers i engloba temes econòmics i polítics, principalment. Potser hauria de centrar-se en un tema concret per treure’n més partit i per poder analitzar-lo amb més profunditat.
En definitiva, es tracta d’un bon blog, recomanable per a tots aquells que vulguin saber una més coses sobre un país tan complex i tan heterogeni com és Estats Units.

¡Que Dios bendiga a América!

Corrupció a Illinois

Jo puc ser senadora de l’Estat d’Illinois! I ho puc ser gràcies al governador d’aquest estat, el senyor Rod Blagojevich, però sobretot, tenint uns quants zeros al compte corrent.
Resulta que Blagojevich, va ser arrestat per l'FBI juntament amb el seu cap de Gabinet, John Harris, acusats de corrupció. Entre les acusacions contra Blagojevich, el primer governador demòcrata d'Illinois, es troba vendre el càrrec de senador per Illinois que ha deixat vacant Barack Obama. (Està clar que volia que li toqués la grossa de Nadal abans d’hora).
Tot i que es tracta d’un fet molt greu, Illinois és un estat amb un sistema polític salvatge i ple de corrupció. De fet, el predecessor de Blagojevich, George Ryan, compleix condemna a la presó per corrupció. Podríem dir que ser corrupte a Illinois és el més normal del món, forma part de la tradició d’aquest estat. Si no ets corrupte no ets ningú, encara que hagis de passar uns anyets a la presó.Però, tornant al cas que tractem, per llei, al governador d'Illinois li correspon escollir un senador en cas que l'ocupant de l'escó el deixi abans d'hora. En una de les gravacions de l'FBI, Blagojevich deia que volia "aconseguir diners" amb el nomenament del senador. I per aquest motiu va exigir als aspirants a succeir Obama contribucions de tot tipus. Fins i tot, va arribar un moment en què Blagojevich es va plantejar nomenar-se ell mateix. La investigació de l'FBI diu que un aspirant al càrrec de senador li va oferir 500.000 dòlars pel càrrec. La investigació també destapa altres casos de corrupció de Blagojevich, com les quantitats que es quedava amb motiu de nomenaments o assignacions de contractes públics. En resum, que aquest Blagojevich és tot una joia.

Els 7 fantàstics de l’equip d’Obama

Barack Obama ja té decidit els integrant del seu equip de govern, el grup de persones que l’ajudaran a dirigir el país a partir del proper 20 de gener. Obama porta setmanes intentant demostrar que s’equivocaven aquells que pensaven que era un simple producte de marketing i ha volgut configurar un equip amb els millors. No ha tingut en compte la seva adscripció política, senzillament ha escollit a aquells qui creu més capacitats per exercir les funcions assignades.
Sense cap mena de dubte, el fixatge estrella ha estat la seva rival a les primàries, Hillary Clinton, que serà la responsable de la política exterior. Un altre dels fixatges estel·lars ha estat el de Robert Gates, secretari de defensa de Bush i que seguirà amb Obama, per tant, això pot significar que Estats Units mantindrà la mateixa política respecte l’Iraq i l’Afganistan.
Amb el nomenament dels 7 fantàstics, Obama ha demostrat que busca set personalitats fortes capaces de fer front a situacions complicades. Es tracta d’una situació que difícilment podria passar al nostre país, és a dir, escollir a diputats d l’oposició per ocupar les carteres ministerials. S’imaginen a Zapatero escollint a Rajoy com a ministre d’interior?

Qui és qui? (d’esquerra a dreta de la toto)

Robert Gates. Secretari de Defensa d’EUA durant l’Administració Bush i ara també d’Obama. Gates, de 65 anys d’etat i ex director de l’agencia d’intel·ligència nord-americana (CIA), va ser designat Secretari de Defensa per l’encara president, George W. Bush, el 2006. Va ser un dels impulsors de l’augment de tropes a l’Iraq. Gates és considerat un polític moderat i és àmpliament respectat tant pels demòcrates com pels republicans al Congrés.

Timothy Geithner. L’actual president del Banc de la Reserva Federal de Nova York, té 47 anys i va contribuir a donar forma a la resposta del govern davant de la crisis bancària. En diverses ocasions va apuntar la necessitat de fer reformes fonamentals en el sistema financer per evitar futures controvèrsies. Abans d’unir-se a la Reserva Federal a Nova York, Geithner va treballar pel Fons Monetari Internacional. També va ser subsecretari d’Afers Internacionals del Departament del Tresor entre el 1999 i el 2001.

Tom Daschle. Daschle va ser líder de la majoria demòcrata al Senat entre el 2001 i el 2003. Com a director del Departament de Salut i Serveis Humans, Daschle s’encarregarà de les reformes del sistema sanitari que va proposar Obama. Dachle va ser Senador de Dakota del Sud entre el 1987 i el 2005 i va ser un dels que va donar suport a la candidatura d’Obama des del principi.

Eric Holder. Holder va ser el número dos del Departament de Justícia durant el govern de Bill Clinton. A més, també va ser l’assessor legal de la campanya d’Obama i el va ajudar a escollir al seu candidat a vicepresident. Holder serà qui encapçali els esforços per tancar la presó de Guantánamo. Amb 57 anys d’edat, Holder serà el primer afro americà en ocupar aquest lloc.

Janet Napolitano. La governadora d’Arizona, Janet Napolitano, compta amb una àmplia experiència en el tema migratori. Napolitano també havia estat Fiscal General d’Arizona.

Hillary Clinton. Primera dama entre el 1993 i el 2001 i rival de Barack Obama durant la campanya demòcrata. Per ocupar el seu nou càrrec haurà de deixar de ser governadora de Nova York.

Susan Rice. Rice va treballar per l’Adminitració demòcrata encapçalada per Clinton des del 1997 fins al 2001 i va donar suport a Obama per la seva oposició a la guerra d’Iraq. A més, és partidària de prendre mesures dràstiques per acabar amb la violència a Dafur.

El ‘Gran Hermano’ de la Segona Guerra Mundial

Propaganda: Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, comercials, etc.
És curiós com un cartell o un missatge propagandístic pot influir en la nostra manera de pensar o de fer. Els americans són molt bons fent-ho. Només ens hem de fixar en els cartells propagandístics que varen utilitzar durant la Segona Guerra Mundial (veure fotos sota del títol).
Com es pot veure en els cartells, els americans tenien una obsessió molt important per l’espionatge. Es tractava d’advertir a la població sobre els perills que comportava xerrar més del compte, ja que algú els podia estar observant i podien posar en perill les operacions dels soldats que es trobaven al front. Hem de reconèixer que els responsables de la propaganda nord-americana de la Segona Guerra Mundial s’ho van muntar molt bé ja que van aconseguir que la població se sentis cohibida i tingués molta cura d’allò què feia o deixava de fer per no posar en perill als soldats que es trobaven al front. Fent un símil, podríem dir que es tractava d’un Gran Hermano de l’època. “Alerta amb el que dius, t’estem observant”.
Un altre tipus de propaganda era la propaganda negre, la qual consistia a trencar la voluntat de resistència de l’enemic. Es tracta d’un tipus de propaganda amb l’objectiu de corrompre la moral i els valors de la societat per tal de debilitar-la.
Tant la propaganda negre nazi, com la comunista, donava més importància a l’eficàcia del missatge que a la veritat i propagava mentides a través de canals indirectes de manera que quan l’adversari ho descobria, es podia negar amb facilitat.
Goebbels va aprofitar el suport que els comunistes francesos donaren a Hitler a partir del 1938 per ordre de Stalin. Radio Humanité fingia ser comunista des del principi de la ocupació nazi i deia que l’enemic no eren els alemanys, sinó la burgesia francesa, la qual ‘posseïa tot el poder i explotava el poble’.
Els alemanys van guanyar la batalla del terror als francesos utilitzant la propaganda negre. El terror propagat pels mitjans de comunicació falsament francesos (nazis, en realitat), van aconseguir que dos terços de la població parisenca marxes de la ciutat davant de l’avanç dels alemanys. Com hem pogut veure, la propaganda pot tenir un poder espectacular, només cal saber com utilizar-la.

Democràcia participativa? No, gràcies!

Democràcia participativa: és aquella democràcia en la qual els ciutadans tenen una major participació en la presa de decisions polítiques que la que atorga tradicionalment la democràcia participativa.
Molts polítics conviden als ciutadans a que expressin la seva opinió i a que siguin partícips de les decisions polítiques que es prenen al Congrés. Tot això és molt maco i queda molt bé de dir, però seria més bonic si la opinió dels ciutadans es tingués en compte realment. (No cal recordar les manifestacions en contra la guerra d’Iraq a diferents ciutats espanyoles. Van ser molt efectives i el govern les va tenir molt en compte a l’hora de decidir la participació espanyola en aquesta guerra).

Em fa molta gràcia quan sento als polítics parlar de democràcia participativa i després no ens fan ni cas. Però el que més gràcia em fa de tot és que es prenguin les decisions des dels despatxos. Un exemple d’això: Una directiva europea sobre l’ús de la pirotècnia ha posat en guàrdia les festes del foc de tot Catalunya. La legislació comunitària eleva dels 8 als 12 anys l’edat mínima per utilitzar artificis pirotècnics, i també estableix distàncies de seguretat entre els nens i nenes i el lloc on es fa foc. En el cas de la Patum de Berga infantil els nens i nenes tenen menys de 12, però la canalla no manipula directament el foc a l’hora de l’encesa, després si, però ho fa amb protecció necessària i amb roba ignífuga. (Per tant,al senyor o senyors que han pres aquesta decisió els dic: tu què saps si és perillós o no? Primer vine a veure la festa, participa-hi i després valora si és perillosa o no, però no prenguis aquesta decisió des del teu despatx, sense saber absolutament res de la festa).
És possible una democràcia participativa? No ho crec, els partits polítics tenen tant de poder que no cedirien.
Sincerament, no m’agrada que em prenguin el pèl.

¡Quien la sigue la consigue!

Sembla que les dites populars tenen la seva raó de ser. I sinó, que li preguntin al president de l‘executiu espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero.
Després de passar-se diverses setmanes recorrent el món per aconseguir el recolzament dels països del G-20 per poder assistir a la cimera del 15 de novembre, ho ha aconseguit. Semblava una ‘missió impossible’, ja que George Bush havia vetat la presència d’Espanya i, sobretot de Zapatero, a la cimera. Sort que els amics sempre són al nostre costat per ajudar-nos en tot el que poden. Amics com en Sarkozy és el que li feia falta a Zapatero. L’elisi francès ha fet tot el possible per a garantir la presència d’Espanya a la cimera, fins i tot, li va cedir un de les dues cadires que el francès tenia per anar a la reunió, una com a president de la República francesa i l’altra, com a president de la Unió Europea. Això sí que és un veritable amic! Serà que Sarkozy ha estat envit per l’efecte Bruni’? (però això és un altre tema).
Sigui com sigui, Zapatero s’ha fet la foto amb Bush a les portes de la Casa Blanca (foto de sota del títol). Si analitzen detingudament la fotografia, veurem què significa. La cara de tots dos ho diu tot. Per una banda, representa la victòria de ZP davant del repte de poder entrar, per fi, a la Casa Blanca, tot i els obstacles que li ha anat posant el senyor Bush. ZP apareix a la foto amb un somriure triomfant amb un to irònic (dient entre dents: fota’t Bush!). Per altra banda, Bush mira de reüll a ZP, amb cert menyspreu (dient: al final ha vingut el ....................! però aquí no tens ni veu ni vot).

Relacions entre Espanya i Estats Units.
Hi ha hagut diverses fases en les relacions diplomàtiques entre Espanya i els Estats Units. Tots recordem els temps feliços en què Bush, Blair i Aznar es reunien a las Azores per jugar a fer la guerra. En aquells moments, Estats Units tenia en compte a Espanya i es va forjar una intensa i bonica amistat entre Bush i ‘Ánsar’.
Però, els temps feliços van passar, Zapatero va guanyar les eleccions del 2004 i amb l’anunci d’aquest de retirar les tropes espanyoles de la guerra de l’Iraq, va començar el deteriorament de les relacions diplomàtiques entre Espanya i els Estats Units. També hem de fer al·lusió quan Zapatero va asseure’s en veure la bandera americana durant la desfilada de les Forces Armades el dia de la Hispanitat. Això, va fer molt mal a Bush i als americans.
D’altra banda, amb l’elecció de Barack Obama com a president electe dels Estats Units, sembla que les coses poden començar a canviar. Obama sembla un bon paio. De fet, en un dels debats electorals entre Obama i MCain, el primer va nomenar un parell de vegades a Zapatero. Serà aquest el començament d’una bonica amistat entre Obama i ZP? No ho sé, només esperem que les relacions siguin fructíferes per a uns i altres.

La nit americana: llarga i històrica

La gran nit americana, la del passat 4 de novembre de 2008 ha passat a la història per la victòria d’Obama en les eleccions presidencials dels Estats units.
El món sencer va veure a un Obama triomfal a Grant Park (Chicago) celebrant la seva victòria amb milers de votants. Però, ningú va poder veure al nou president electe durant els instants previs a proclamar-se vencedor dels comicis. Nervis, tensió i finalment, somriures i felicitacions per a Obama. Aquesta pot haver sigut la seva gran nit americana. Però per a mi, la nit o matinada americana m’ha recordat a la nit dels Oscar. Es poden fer diversos símils entre la nit dels premis Oscar i la nit electoral americana.
D’una banda, el Kodak Theatre es vesteix de gala i estén la catifa vermella per a veure desfilar tot el star system de Hollywood. D’altra banda, la White House es prepara per a rebre als nous inquilins.
En els Oscar hi ha una llista de nominats amb l’objectiu d’aconseguir la preuada estatueta i, en canvi, les eleccions disposen de dos candidats que aspiren a la presidència dels Estats Units d’Amèrica.
La gala dels Oscar és un dels esdeveniments televisius més vistos per part de l’audiència i el seguiment dels resultats durant la nit electoral, també.
Setmanes abans de la celebració de la gala dels Oscar, els mitjans de comunicació especialitzats en cinema i els generalistes fan les seves quinieles i porres per endevinar els guanyadors i, en el cas de les eleccions, es fan sondejos preelectorals i enquestes a peu d’urna per saber quin dels candidats opta a alçar-se amb la victòria.
D’una banda, hi ha la carrera cap als Oscar i d’altra banda, hi ha la carrera cap a la Casa Blanca. Els actors i directors, han de fer llargues i intenses campanyes de promoció, primerament per aconseguir una nominació i després per guanyar l’Oscar. Els polítics americans han de fer una llarga i intensa campanya electoral per guanyar les eleccions primàries i després han de seguir fent campanya per convertir-se en president dels EUA.
Els estilistes dels actors treballen per a què les estrelles de cinema llueixin el màxim possible i els assessors d’imatge dels polítics treballen per a treure el màxim partit de la imatge dels candidats. En tots dos casos, tot el món està pendent del que passa a Amèrica. Això és la nit americana.

Mr. President

Des del principi, la nit ha tingut color blau, el del Partit Demòcrata. D’aquesta manera, Barack Obama es converteix en primer president de color dels Estats Units. Que no hi hagi hagut el temut “efecte Bradley” és una de les grans notícies de la jornada electoral donades les complexes relacions racials als EUA. Així, doncs, el 44è president dels Estats Units serà, per primera vegada a la història d'aquest país, un home de raça negra. El candidat demòcrata Barack Obama ha estat el guanyador de les eleccions presidencials celebrades aquest dimarts, un cop ha superat àmpliament el seu rival, el candidat republicà John McCain.

Les claus
Pennsilvània. La primera bona notícia que va rebre la campanya d'Obama va ser que va mantenir Pennsilvània, on McCain havia fet una gran aposta per a intentar compensar pèrdues per altres llocs.

Ohio, el territori que li va donar la victòria a George Bush sobre John Kerry el 2004 s'ha inclinat aquesta vegada pels demòcrates, sens dubte a causa del tema que ha marcat aquesta campanya electoral: l'economia.

Alta participació. L'alta participació d'ahir va ser l'últim rècord d'una campanya que serà recordada per generacions. Ha batut marques de durada, de diners i de diversitat, obrint la porta a dos col·lectius, els negres i les dones, que mai havien tingut primers espases en l'elecció del president.

On és Bush?
George Bush, ha estat el gran absent de la campanya. Mai un president en el seu últim mandat havia aparegut tan poc per ajudar el candidat del seu partit. Però sense ser-hi, Bush és una de les grans causes de la victòria d'Obama. La crisi econòmica que va esclatar al setembre amb tota la seva virulència amb la caiguda de Wall Street va ser la que va acabar donant raó de ser i, sobretot, urgència al seu missatge de canvi. McCain, que en els dos mandats bushistes no va exercir el seguidisme amb Bush, es va trobar en la paradoxal i insalvable tessitura de veure's vinculat al president amb els pitjors índexs de popularitat des que es fan aquest tipus d'enquestes. El seu caòtic estil de campanya i l'eficàcia i els indubtables talents polítics d'Obama van fer la resta.

La hora de la veritat: McCain vs Obama

Demà es decidirà qui es convertirà en el president número 44 dels Estats Units. Els dos candidats a la Casa Blanca han estat fent campanya fins a l’últim moment. No hi ha dia de reflexió. Tot el món està pendent de les eleccions de demà, ja que guany qui guany, les decisions que prengui afectaran a nivell mundial. És per això, que tots hauríem de tenir dret a votar en aquestes eleccions, però això no pot ser. Que guany el millor, però sense trampes ni sorpreses d’última hora.

L’efecte Bradley amenaça a Obama

A només dos dies de la celebració de les eleccions nord-americanes, l’anomenat “efecte Bradley” posa en perill la victòria del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama. Els partidaris d'Obama a Ohio subratllen que en presentar el candidat demòcrata com el guanyador com fan totes les enquestes pot fer créixer a l'estat el que s'anomena "efecte Bradley", el que defineix que molts blancs que diuen que votaran un candidat negre acaben canviant el vot per una qüestió de raça. Tom Bradley era un aspirant a governador a Califòrnia que l'any 1982 tenia l'elecció guanyada, segons les enquestes, però va perdre. Segons els experts, va perdre per la discrepància entre allò que els blancs diuen que votaran i el que acaben fent.
Un cas semblant, el trobem l’any 1989, durant les eleccions per a governador de Virginia. Les enquestes donaven com a vencedor al candidat negre Douglas Wilder, sobre el seu opositor blanc, Marshall Coleman. En aquest cas, Wilder va guanyar, però només per mig punt i no pels nou punts que anunciaven les enquestes.
Segons els experts, a Obama l'efecte Bradley l'afecta de mitjana sis punts, i Ohio es troba en aquesta zona, per tant tot es podria inclinar per McCain.

Dimarts descobrirem si l’efecte Bradley es repeteix o si només es tracta d'un fantasma passatger.

Sí, es pot buscar el vot hispà

Tenint en compte que els Estats Units és una democràcia ètnica i que hi resideix una quantitat important d’hispans, no és d’estanyar que el candidat demòcrata a la Casa Blanca, Barack Obama, vulgui arreplegar el vot hispà. Fins i tot podem dir que Obama parla espanyol. La prova la trobem en un vídeo filtrat a Youtube, en el qual el candidat es dirigeix en un castellà acceptable als votants hispans per tal que se sumin al “somni americà”.
"Compartimos un sueño: que trabajando duro, tu familia puede triunfar."
Aquestes paraules encapçalen el discurs d’Obama, el qual, es tracta d’una prova filtrada a la xarxa d’Internet i que encara no compta amb el vistiplau del seu equip de campanya.
El breu missatge de només 30 segons inclou referències a la cobertura mèdicauniversal, l’educació i la igualtat d’oportunitats. Aquesta, però no és la primera vegada que Obama es dirigeix als votants en castellà. La primera vegada es produí durant el procés d’eleccions primàries i, en aquest cas, el vídeo es va emetre a Puerto Rico per tal d’aconseguir suport per fer-se amb la candidatura a la presidència nord-americana.

http://es.youtube.com/results?search_query=barack+obama+el+sue%C3%B1o+americano&search_type=&aq=f

El color polític dels diaris nord-americans

Segons publicava el diari El Periódico el dissabte, 18 d’octubre, tres dels diaris nord-americans més importants, The Washington Post, Los Angeles Times i The Chicago Tribune, han anunciat el seu suport a la candidatura a la Casa Blanca del demòcrata Barack Obama i han elogiat la seva figura respecte a la del seu rival republicà, John McCain. The Chicago Tribune, de l'estat d'Illinois, representat per Obama al Senat, i un dels diaris més influents del país, ha afirmat que es necessita un president que pugui conduir els Estats Units en "aquests moments perillosos". Per això, Obama és el millor candidat. "Tenim una gran confiança en el seu rigor intel·lectual, en la seva guia moral i en la seva capacitat per prendre decisions assenyades, pensades i prudents", ha assegurat.D’altra banda, Los Angeles Times, el quart diari del país, ha admès que s'inclinava per la candidatura del republicà, però ha assegurat que "és difícil entendre John McCain aquests dies" i ha dit que la campanya l'havia deixat "gairebé irreconeixible". A més, ha afirmat que la seva selecció de la governadora d'Alaska, Sarah Palin, com a candidata republicana a la vicepresidència dels EUA ha estat "irresponsable".Finalment, The Washington Post aconsella els seus lectors que votin per Obama i assenyala que "té totes les possibilitats de convertir-se en un gran president". No obstant, ha dit: "Tenint en compte els enormes problemes que hauria d'afrontar des del primer dia al poder, i el perjudici causat durant els últims vuit anys (de la presidència de George Bush), ens conformaríem amb un de molt bo". En canvi, el diari The New York Post, propietat del magnat dels mitjans de comunicació Rupert Murdoch, va anunciar el seu suport a la candidatura de McCain.
Com heu pogut comprovar, cadascun dels diaris escombra cap a casa. Em sembla molt correcte que cada diari expressi explícitament quin dels dos candidats a la presidència dels Estats Units prefereix. D’aquesta manera, és més difícil que es produeixin malentesos i males interpretacions d’allò que es diu o es deixa de dir, o d’allò que pretenem dir i que després significa una altre cosa totalment contrària. Jo no sé ben bé a quin dels dos candidats donaria suport, de fet, no hi ha tanta diferència entre tots dos. De totes maneres i, en referència a la notícia anterior, imagino que els diaris que donen el seu suport a Obama, ho han fet després de veure la següent foto de McCain, una mescla estranya entre Chiquito de la calzada i...