El ‘Gran Hermano’ de la Segona Guerra Mundial

Propaganda: Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, comercials, etc.
És curiós com un cartell o un missatge propagandístic pot influir en la nostra manera de pensar o de fer. Els americans són molt bons fent-ho. Només ens hem de fixar en els cartells propagandístics que varen utilitzar durant la Segona Guerra Mundial (veure fotos sota del títol).
Com es pot veure en els cartells, els americans tenien una obsessió molt important per l’espionatge. Es tractava d’advertir a la població sobre els perills que comportava xerrar més del compte, ja que algú els podia estar observant i podien posar en perill les operacions dels soldats que es trobaven al front. Hem de reconèixer que els responsables de la propaganda nord-americana de la Segona Guerra Mundial s’ho van muntar molt bé ja que van aconseguir que la població se sentis cohibida i tingués molta cura d’allò què feia o deixava de fer per no posar en perill als soldats que es trobaven al front. Fent un símil, podríem dir que es tractava d’un Gran Hermano de l’època. “Alerta amb el que dius, t’estem observant”.
Un altre tipus de propaganda era la propaganda negre, la qual consistia a trencar la voluntat de resistència de l’enemic. Es tracta d’un tipus de propaganda amb l’objectiu de corrompre la moral i els valors de la societat per tal de debilitar-la.
Tant la propaganda negre nazi, com la comunista, donava més importància a l’eficàcia del missatge que a la veritat i propagava mentides a través de canals indirectes de manera que quan l’adversari ho descobria, es podia negar amb facilitat.
Goebbels va aprofitar el suport que els comunistes francesos donaren a Hitler a partir del 1938 per ordre de Stalin. Radio Humanité fingia ser comunista des del principi de la ocupació nazi i deia que l’enemic no eren els alemanys, sinó la burgesia francesa, la qual ‘posseïa tot el poder i explotava el poble’.
Els alemanys van guanyar la batalla del terror als francesos utilitzant la propaganda negre. El terror propagat pels mitjans de comunicació falsament francesos (nazis, en realitat), van aconseguir que dos terços de la població parisenca marxes de la ciutat davant de l’avanç dels alemanys. Com hem pogut veure, la propaganda pot tenir un poder espectacular, només cal saber com utilizar-la.

Democràcia participativa? No, gràcies!

Democràcia participativa: és aquella democràcia en la qual els ciutadans tenen una major participació en la presa de decisions polítiques que la que atorga tradicionalment la democràcia participativa.
Molts polítics conviden als ciutadans a que expressin la seva opinió i a que siguin partícips de les decisions polítiques que es prenen al Congrés. Tot això és molt maco i queda molt bé de dir, però seria més bonic si la opinió dels ciutadans es tingués en compte realment. (No cal recordar les manifestacions en contra la guerra d’Iraq a diferents ciutats espanyoles. Van ser molt efectives i el govern les va tenir molt en compte a l’hora de decidir la participació espanyola en aquesta guerra).

Em fa molta gràcia quan sento als polítics parlar de democràcia participativa i després no ens fan ni cas. Però el que més gràcia em fa de tot és que es prenguin les decisions des dels despatxos. Un exemple d’això: Una directiva europea sobre l’ús de la pirotècnia ha posat en guàrdia les festes del foc de tot Catalunya. La legislació comunitària eleva dels 8 als 12 anys l’edat mínima per utilitzar artificis pirotècnics, i també estableix distàncies de seguretat entre els nens i nenes i el lloc on es fa foc. En el cas de la Patum de Berga infantil els nens i nenes tenen menys de 12, però la canalla no manipula directament el foc a l’hora de l’encesa, després si, però ho fa amb protecció necessària i amb roba ignífuga. (Per tant,al senyor o senyors que han pres aquesta decisió els dic: tu què saps si és perillós o no? Primer vine a veure la festa, participa-hi i després valora si és perillosa o no, però no prenguis aquesta decisió des del teu despatx, sense saber absolutament res de la festa).
És possible una democràcia participativa? No ho crec, els partits polítics tenen tant de poder que no cedirien.
Sincerament, no m’agrada que em prenguin el pèl.

¡Quien la sigue la consigue!

Sembla que les dites populars tenen la seva raó de ser. I sinó, que li preguntin al president de l‘executiu espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero.
Després de passar-se diverses setmanes recorrent el món per aconseguir el recolzament dels països del G-20 per poder assistir a la cimera del 15 de novembre, ho ha aconseguit. Semblava una ‘missió impossible’, ja que George Bush havia vetat la presència d’Espanya i, sobretot de Zapatero, a la cimera. Sort que els amics sempre són al nostre costat per ajudar-nos en tot el que poden. Amics com en Sarkozy és el que li feia falta a Zapatero. L’elisi francès ha fet tot el possible per a garantir la presència d’Espanya a la cimera, fins i tot, li va cedir un de les dues cadires que el francès tenia per anar a la reunió, una com a president de la República francesa i l’altra, com a president de la Unió Europea. Això sí que és un veritable amic! Serà que Sarkozy ha estat envit per l’efecte Bruni’? (però això és un altre tema).
Sigui com sigui, Zapatero s’ha fet la foto amb Bush a les portes de la Casa Blanca (foto de sota del títol). Si analitzen detingudament la fotografia, veurem què significa. La cara de tots dos ho diu tot. Per una banda, representa la victòria de ZP davant del repte de poder entrar, per fi, a la Casa Blanca, tot i els obstacles que li ha anat posant el senyor Bush. ZP apareix a la foto amb un somriure triomfant amb un to irònic (dient entre dents: fota’t Bush!). Per altra banda, Bush mira de reüll a ZP, amb cert menyspreu (dient: al final ha vingut el ....................! però aquí no tens ni veu ni vot).

Relacions entre Espanya i Estats Units.
Hi ha hagut diverses fases en les relacions diplomàtiques entre Espanya i els Estats Units. Tots recordem els temps feliços en què Bush, Blair i Aznar es reunien a las Azores per jugar a fer la guerra. En aquells moments, Estats Units tenia en compte a Espanya i es va forjar una intensa i bonica amistat entre Bush i ‘Ánsar’.
Però, els temps feliços van passar, Zapatero va guanyar les eleccions del 2004 i amb l’anunci d’aquest de retirar les tropes espanyoles de la guerra de l’Iraq, va començar el deteriorament de les relacions diplomàtiques entre Espanya i els Estats Units. També hem de fer al·lusió quan Zapatero va asseure’s en veure la bandera americana durant la desfilada de les Forces Armades el dia de la Hispanitat. Això, va fer molt mal a Bush i als americans.
D’altra banda, amb l’elecció de Barack Obama com a president electe dels Estats Units, sembla que les coses poden començar a canviar. Obama sembla un bon paio. De fet, en un dels debats electorals entre Obama i MCain, el primer va nomenar un parell de vegades a Zapatero. Serà aquest el començament d’una bonica amistat entre Obama i ZP? No ho sé, només esperem que les relacions siguin fructíferes per a uns i altres.

La nit americana: llarga i històrica

La gran nit americana, la del passat 4 de novembre de 2008 ha passat a la història per la victòria d’Obama en les eleccions presidencials dels Estats units.
El món sencer va veure a un Obama triomfal a Grant Park (Chicago) celebrant la seva victòria amb milers de votants. Però, ningú va poder veure al nou president electe durant els instants previs a proclamar-se vencedor dels comicis. Nervis, tensió i finalment, somriures i felicitacions per a Obama. Aquesta pot haver sigut la seva gran nit americana. Però per a mi, la nit o matinada americana m’ha recordat a la nit dels Oscar. Es poden fer diversos símils entre la nit dels premis Oscar i la nit electoral americana.
D’una banda, el Kodak Theatre es vesteix de gala i estén la catifa vermella per a veure desfilar tot el star system de Hollywood. D’altra banda, la White House es prepara per a rebre als nous inquilins.
En els Oscar hi ha una llista de nominats amb l’objectiu d’aconseguir la preuada estatueta i, en canvi, les eleccions disposen de dos candidats que aspiren a la presidència dels Estats Units d’Amèrica.
La gala dels Oscar és un dels esdeveniments televisius més vistos per part de l’audiència i el seguiment dels resultats durant la nit electoral, també.
Setmanes abans de la celebració de la gala dels Oscar, els mitjans de comunicació especialitzats en cinema i els generalistes fan les seves quinieles i porres per endevinar els guanyadors i, en el cas de les eleccions, es fan sondejos preelectorals i enquestes a peu d’urna per saber quin dels candidats opta a alçar-se amb la victòria.
D’una banda, hi ha la carrera cap als Oscar i d’altra banda, hi ha la carrera cap a la Casa Blanca. Els actors i directors, han de fer llargues i intenses campanyes de promoció, primerament per aconseguir una nominació i després per guanyar l’Oscar. Els polítics americans han de fer una llarga i intensa campanya electoral per guanyar les eleccions primàries i després han de seguir fent campanya per convertir-se en president dels EUA.
Els estilistes dels actors treballen per a què les estrelles de cinema llueixin el màxim possible i els assessors d’imatge dels polítics treballen per a treure el màxim partit de la imatge dels candidats. En tots dos casos, tot el món està pendent del que passa a Amèrica. Això és la nit americana.

Mr. President

Des del principi, la nit ha tingut color blau, el del Partit Demòcrata. D’aquesta manera, Barack Obama es converteix en primer president de color dels Estats Units. Que no hi hagi hagut el temut “efecte Bradley” és una de les grans notícies de la jornada electoral donades les complexes relacions racials als EUA. Així, doncs, el 44è president dels Estats Units serà, per primera vegada a la història d'aquest país, un home de raça negra. El candidat demòcrata Barack Obama ha estat el guanyador de les eleccions presidencials celebrades aquest dimarts, un cop ha superat àmpliament el seu rival, el candidat republicà John McCain.

Les claus
Pennsilvània. La primera bona notícia que va rebre la campanya d'Obama va ser que va mantenir Pennsilvània, on McCain havia fet una gran aposta per a intentar compensar pèrdues per altres llocs.

Ohio, el territori que li va donar la victòria a George Bush sobre John Kerry el 2004 s'ha inclinat aquesta vegada pels demòcrates, sens dubte a causa del tema que ha marcat aquesta campanya electoral: l'economia.

Alta participació. L'alta participació d'ahir va ser l'últim rècord d'una campanya que serà recordada per generacions. Ha batut marques de durada, de diners i de diversitat, obrint la porta a dos col·lectius, els negres i les dones, que mai havien tingut primers espases en l'elecció del president.

On és Bush?
George Bush, ha estat el gran absent de la campanya. Mai un president en el seu últim mandat havia aparegut tan poc per ajudar el candidat del seu partit. Però sense ser-hi, Bush és una de les grans causes de la victòria d'Obama. La crisi econòmica que va esclatar al setembre amb tota la seva virulència amb la caiguda de Wall Street va ser la que va acabar donant raó de ser i, sobretot, urgència al seu missatge de canvi. McCain, que en els dos mandats bushistes no va exercir el seguidisme amb Bush, es va trobar en la paradoxal i insalvable tessitura de veure's vinculat al president amb els pitjors índexs de popularitat des que es fan aquest tipus d'enquestes. El seu caòtic estil de campanya i l'eficàcia i els indubtables talents polítics d'Obama van fer la resta.

La hora de la veritat: McCain vs Obama

Demà es decidirà qui es convertirà en el president número 44 dels Estats Units. Els dos candidats a la Casa Blanca han estat fent campanya fins a l’últim moment. No hi ha dia de reflexió. Tot el món està pendent de les eleccions de demà, ja que guany qui guany, les decisions que prengui afectaran a nivell mundial. És per això, que tots hauríem de tenir dret a votar en aquestes eleccions, però això no pot ser. Que guany el millor, però sense trampes ni sorpreses d’última hora.

L’efecte Bradley amenaça a Obama

A només dos dies de la celebració de les eleccions nord-americanes, l’anomenat “efecte Bradley” posa en perill la victòria del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama. Els partidaris d'Obama a Ohio subratllen que en presentar el candidat demòcrata com el guanyador com fan totes les enquestes pot fer créixer a l'estat el que s'anomena "efecte Bradley", el que defineix que molts blancs que diuen que votaran un candidat negre acaben canviant el vot per una qüestió de raça. Tom Bradley era un aspirant a governador a Califòrnia que l'any 1982 tenia l'elecció guanyada, segons les enquestes, però va perdre. Segons els experts, va perdre per la discrepància entre allò que els blancs diuen que votaran i el que acaben fent.
Un cas semblant, el trobem l’any 1989, durant les eleccions per a governador de Virginia. Les enquestes donaven com a vencedor al candidat negre Douglas Wilder, sobre el seu opositor blanc, Marshall Coleman. En aquest cas, Wilder va guanyar, però només per mig punt i no pels nou punts que anunciaven les enquestes.
Segons els experts, a Obama l'efecte Bradley l'afecta de mitjana sis punts, i Ohio es troba en aquesta zona, per tant tot es podria inclinar per McCain.

Dimarts descobrirem si l’efecte Bradley es repeteix o si només es tracta d'un fantasma passatger.