Víctimes o botxins?

Desgraciadament, cada vegada és més habitual veure imatges violentes quan engeguem la televisió, però el més greu de tot és que ja hi estem acostumats. Es podria dir que ens hem construït una cuirassa per auto protegir-nos i mirar que no ens afecti en la nostra vida diària. És com quan estem dinant i veiem imatges de nens i nenes passant fam al món. Què és el que fem? Seguim menjant com si res. Un altre fet al qual ens hem acostumat són les massacres que es produeixen als instituts nord-americans en els que uns bojos es presenten a l’escola amb una arma i comencen a disparar sense contemplacions.
Bowling for Columbine és una pel·lícula de Michael Moore que mostra com els ciutadans nord-americans viuen amb la por al cos i amb la ignorància induïda. Aquesta la provoquen els mitjans de comunicació que mostren sense escrúpols un poble que viu envoltat per robatoris, assassinats i altres successos, causant així un efecte negatiu en la població.
La por i la ignorància fa que la única sortida de la població sigui la possessió d’armes de tot tipus i per tant, que la seva comercialització sigui habitual i que les podem adquirir tant fàcilment com aquell que va a comprar llet al supermercat.
Moore aconsegueix mostrar la gran contradicció que existeix en el pensament del sector pro armes americà, que sosté que no hi ha cap tipus de relació entre les massacres que es produeixen als instituts i les armes, ja que aquestes només serveixen per a defensar al poble nord-americà. Tot i això, cal destacar que Canadà també compta amb pluralitat ètnica i permet a la població la possessió d’armes i, en canvi, d’índex de violència i mort per armes de foc és molt més inferior al dels Estats Units.
La idea principal d’aquest documental és conscienciar a la població sobre els aspectes negatius que comporta la possessió d’armes per part de particulars, ja que l’ús d’aquestes és la causa principal de morts violentes a diversos països. Per tant, amb el control de les armes es podrien salvar moltes vides i es podrien evitar massacres com la que va succeir al Columbine High School.

Milgram

Està clar, però, que la violència no s’ha inventat ara sinó que des del desenvolupament de les ciutats entre el 1300 i el 1600 la violència i la mort era lícita i necessària i, fins i tot, es condemnava el fet de no respondre a la violència o rebutjar un duel. Però, fins a quin extrem estaríem disposats a arribar en la violència per obediència? Precisament això és el que va voler comprovar Stanley Milgram després que jutgessin a Adolf Eichmann que va ser condemnat a mort per haver comès crims contra la humanitat durant el règim nazi.
A través d’anuncis al diari, es reclamaven a voluntaris per a participar en un estudi sobre la memòria i l’aprenentatge a la Universitat de Yale. Als voluntaris se’ls va ocultar que en realitat es tractava d’un estudi sobre la obediència a l’autoritat. Els participants eren persones d’entre 20 i 50 anys amb diferents nivells d’educació.
L’experiment requeria tres persones: l’experimentador (investigador de la universitat), el mestre (el voluntari que va llegir l’anunci al diari) i l’alumne (el còmplice de l’investigador que es feia passar per un altre participant a l’experiment).
Separat per un mòdul de vidre, l’alumne seia en una cadira i li col·locaven uns elèctrodes a través dels quals rep descàrregues elèctriques per part del mestre, cada vegada que falli una pregunta. Abans que comenci l’experiment el mestre i l’alumne reben una petita descàrrega real de 45 volts per tal que el mestre comprovi el dolor que sentirà l’alumne.
Durant l’experiment, el mestre creu que li està donant descàrregues reals a l’alumne cada vegada que falla, però en realitat, es tracta d’una simulació.
Normalment, quan els voluntaris que feien de mestres arribaven als 75 volts, es posaven nerviosos davant de les queixes de dolor dels alumnes i volien parar l’experiment, però la rígida autoritat de l’investigador els feia continuar. Quan arribaven as 135 volts molts dels mestres paraven per preguntar-se el propòsit de l’experiment i d’altres asseguraven que no es feien responsable de les possibles conseqüències.
Si el mestre expressava a l’investigador la seva intenció de no voler continuar, aquest li indicava de forma imperativa: Segueixi si us plau, l’experiment requereix que vostè continuï, és absolutament essencial que vostè segueixi i vostè no té cap opció, ha de seguir.
Si després de pronunciar l’última frase, el mestre es negava a continuar, l’experiment s’aturava, sinó, finalitzava després que hagués administrat el màxim de volts, 450, tres vegades seguides.
Pel que fa als resultats, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, encara que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Tots van parar en algun moment i van qüestionar l’experiment, però cap es va negar a aplicar descàrregues abans d’arribar als 300 volts.
Sembla increïble el que seríem capaços de fer quan ens sentim coaccionats, oi? Doncs, imagineu què faríem en una situació similar amb una arma de foc a les mans.