Un final “made in” Hollywood

Totes les bones pel·lícules acaben amb final feliç i aquest ho ha estat. El film protagonitzat per Obama ha acabat com tothom esperava: amb el protagonista i la seva família entrant a la Casa Blanca.
L’entrada d’Obama a la White House no ha estat un somni, no és ficció, sinó que és la realitat. Però, no dubto en cap moment que els magnats de Hollywood ja es deuen estar barallant per decidir qui portarà a la gran pantalla el bioptic d’Obama. Estic segura que la pel·lícula arrasaria a la taquilla, de la mateixa forma que ho ha fet la figura d’Obama al món sencer.
Sinopsi: Barack Hussein Obama és un noi de pare africà i mare nord-americana que a través de l’esforç i de la constància aconsegueix fer realitat el somni americà i acaba esdevenint President dels Estats Units d’Amèrica. Abans però, haurà de fer front a diverses dificultats i prejudicis per aconseguir arribar a la Casa Blanca.
Tot i fer una petita repassada per la infantesa i la joventut d’Obama, el film se centraria en els dos últims anys de la biografia d’Obama, és a dir, des de les eleccions primàries fins a la presa de possessió del 44è President d’EE.UU.
Tot va començar amb el discurs memorable que va fer el senador d’Illinois durant la convenció demòcrata per a escollir com a candidat a John Kerry, el 2004. Des de llavors, l’ascens d’Obama ha estat imparable. Va aconseguir guanyar les eleccions primàries a la senadora de NY, Hillary Clinton, clara vencedora fins llavors. Però poc a poc, Obama va aconseguir fer girar la truita fins a fer-se amb la victòria en les primàries quan ningú s’ho pensava. Aquí es començaria a forjar la llegenda d’Obama i aquí començaria a fer historia. Però Obama no en va tenir prou amb guanyar les primàries i va guanyar també les eleccions presidencials del 4 de novembre del 2008, davant del republicàm, John McCain.
L’era Obama comença el 20 de gener del 2009 amb la presa de possessió de la presidència americana sota els ulls de tot el món. Comença el show:
La cantant negra Aretha Franklin i una pregària adreçada als presents per un pastor també negre van iniciar la cerimònia, fastuosa i faraònica.
Presentat per la senadora Dianne Feinstein, el ritual va començar amb una llarga desfilada de convidats, entre els quals hi havia els expresidents Clinton i els dos Bush, per un passadís de vellut vermell.
El primer a prendre possessió va ser Joe Biden, com a vicepresident. Després es va interpretar una obra composada per a l'ocasió de John Williams. Seguidament, Obama va jurar el càrrec al costat de la seva dona i primera dama, Michelle. Tot seguit, el discurs inaugural. Missatge als americans, advertint-los que tothom s'ha "d'arremangar" per superar la crisi i, un altre d'adreçat, aparentment, a l'exterior, en advertir als "terroristes" que seran "vençuts" pels Estats Units i el món occidental en general. Han estat les dues claus del primer discurs de Barack Obama després d'haver pres possessió del càrrec.
Obama va culminar la seva cerimònia d'investidura amb deu festes de gala en què va ballar temes com At last (Per fi) amb la primera dama, Michelle. Tots dos van arribar al voltant de les deu de la nit, hora local, al Museu de la Construcció, on se celebrava el Ball del Comandant en Cap, que va congregar la plana major de l'Exèrcit i centenars de militars en la reserva i en actiu.Obama, amb esmòquing negre i llacet blanc, va convidar la primera dama a sortir a l'escenari. Michelle va trigar una mica, i això va fer que Obama es preguntés si el devia haver deixat plantat. Però finalment va aparèixer en escena amb un vestit llarg de color blanc, amb detalls florals i només un tirant, que va combinar amb unes arracades llargues brillants i una polsera i un anell de conjunt. Tots dos van ballar a poc a poc durant uns minuts en què Michelle es va trepitjar diverses vegades la cua del vestit i en què tots dos es van parlar a cau d'orella.
THE END

Sens dubte, ha esta un final made in Hollywood, però que ningú se sorprengui si Obama assisteix a la gala dels Oscar d’aquest any i li donen un guardó: l’Oscar a l’home de l’any.
And the Oscar goes to... Barack Obama for Yes, we can.

Obama al rescat econòmic!

Barack Obama se’ns ha estat presentat com a l’home del canvi, l’esperança personificada. És per això, que totes les esperances de del món sencer han estat posades a les seves mans i ara més que mai a causa de la gran crisi econòmica mundial. Necessitem un súper heroi que ens salvi d’aquesta situació i tothom vol creure que aquest heroi és Obama.
Obama està a punt d’agafar les regnes dels Estats Units i pel que fa al tema econòmic, aposta per un Pla de Recuperació i Inversió per a crear llocs de treball i estimular el creixement econòmic i la competitivitat. L’objectiu principal d’aquest pla és la creació de 3 milions de llocs de treball, dels quals, el 80% seran en el sector privat.

Punts clau

L’equip econòmic aposta per la producció d’energies renovables per tal de deixar de dependre del petroli estranger, invertir el dèficit públic en infraestructures i crear la cobertura social.
Per tant, podríem dir que la solució que planteja Obama per acabar, o més ben dit, per pal·liar la crisi és keinesiana.
Que qui era Keynes? Doncs era un economista britànic, les idees del qual, van tenir una forta repercussió en les teories econòmiques i polítiques modernes així com en les polítiques fiscals de molts governs. Bàsicament, Keynes apostava per l¡ús de polítiques fiscals i monetàries actives per contrarestar els efectes adversos dels períodes de recessió de l’activitat econòmica.
És a dir, Keynes deia que les crisis monetaristes havien estat provocades per la sobreproducció, la qual, comportava una caiguda del consum, recessió, deflació i finalment depressió. Segons Keynes, la solució era augmentar els salaris, tenir dèficit públic, com més millor, inversió pública i fomentar els impostos progressius. Si tot anava bé, acabaria esdevenint l’augment de la demanda. Sí senyor, s’ha de reconèixer que aquest Keynes era un crack.

Víctimes o botxins?

Desgraciadament, cada vegada és més habitual veure imatges violentes quan engeguem la televisió, però el més greu de tot és que ja hi estem acostumats. Es podria dir que ens hem construït una cuirassa per auto protegir-nos i mirar que no ens afecti en la nostra vida diària. És com quan estem dinant i veiem imatges de nens i nenes passant fam al món. Què és el que fem? Seguim menjant com si res. Un altre fet al qual ens hem acostumat són les massacres que es produeixen als instituts nord-americans en els que uns bojos es presenten a l’escola amb una arma i comencen a disparar sense contemplacions.
Bowling for Columbine és una pel·lícula de Michael Moore que mostra com els ciutadans nord-americans viuen amb la por al cos i amb la ignorància induïda. Aquesta la provoquen els mitjans de comunicació que mostren sense escrúpols un poble que viu envoltat per robatoris, assassinats i altres successos, causant així un efecte negatiu en la població.
La por i la ignorància fa que la única sortida de la població sigui la possessió d’armes de tot tipus i per tant, que la seva comercialització sigui habitual i que les podem adquirir tant fàcilment com aquell que va a comprar llet al supermercat.
Moore aconsegueix mostrar la gran contradicció que existeix en el pensament del sector pro armes americà, que sosté que no hi ha cap tipus de relació entre les massacres que es produeixen als instituts i les armes, ja que aquestes només serveixen per a defensar al poble nord-americà. Tot i això, cal destacar que Canadà també compta amb pluralitat ètnica i permet a la població la possessió d’armes i, en canvi, d’índex de violència i mort per armes de foc és molt més inferior al dels Estats Units.
La idea principal d’aquest documental és conscienciar a la població sobre els aspectes negatius que comporta la possessió d’armes per part de particulars, ja que l’ús d’aquestes és la causa principal de morts violentes a diversos països. Per tant, amb el control de les armes es podrien salvar moltes vides i es podrien evitar massacres com la que va succeir al Columbine High School.

Milgram

Està clar, però, que la violència no s’ha inventat ara sinó que des del desenvolupament de les ciutats entre el 1300 i el 1600 la violència i la mort era lícita i necessària i, fins i tot, es condemnava el fet de no respondre a la violència o rebutjar un duel. Però, fins a quin extrem estaríem disposats a arribar en la violència per obediència? Precisament això és el que va voler comprovar Stanley Milgram després que jutgessin a Adolf Eichmann que va ser condemnat a mort per haver comès crims contra la humanitat durant el règim nazi.
A través d’anuncis al diari, es reclamaven a voluntaris per a participar en un estudi sobre la memòria i l’aprenentatge a la Universitat de Yale. Als voluntaris se’ls va ocultar que en realitat es tractava d’un estudi sobre la obediència a l’autoritat. Els participants eren persones d’entre 20 i 50 anys amb diferents nivells d’educació.
L’experiment requeria tres persones: l’experimentador (investigador de la universitat), el mestre (el voluntari que va llegir l’anunci al diari) i l’alumne (el còmplice de l’investigador que es feia passar per un altre participant a l’experiment).
Separat per un mòdul de vidre, l’alumne seia en una cadira i li col·locaven uns elèctrodes a través dels quals rep descàrregues elèctriques per part del mestre, cada vegada que falli una pregunta. Abans que comenci l’experiment el mestre i l’alumne reben una petita descàrrega real de 45 volts per tal que el mestre comprovi el dolor que sentirà l’alumne.
Durant l’experiment, el mestre creu que li està donant descàrregues reals a l’alumne cada vegada que falla, però en realitat, es tracta d’una simulació.
Normalment, quan els voluntaris que feien de mestres arribaven als 75 volts, es posaven nerviosos davant de les queixes de dolor dels alumnes i volien parar l’experiment, però la rígida autoritat de l’investigador els feia continuar. Quan arribaven as 135 volts molts dels mestres paraven per preguntar-se el propòsit de l’experiment i d’altres asseguraven que no es feien responsable de les possibles conseqüències.
Si el mestre expressava a l’investigador la seva intenció de no voler continuar, aquest li indicava de forma imperativa: Segueixi si us plau, l’experiment requereix que vostè continuï, és absolutament essencial que vostè segueixi i vostè no té cap opció, ha de seguir.
Si després de pronunciar l’última frase, el mestre es negava a continuar, l’experiment s’aturava, sinó, finalitzava després que hagués administrat el màxim de volts, 450, tres vegades seguides.
Pel que fa als resultats, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, encara que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Tots van parar en algun moment i van qüestionar l’experiment, però cap es va negar a aplicar descàrregues abans d’arribar als 300 volts.
Sembla increïble el que seríem capaços de fer quan ens sentim coaccionats, oi? Doncs, imagineu què faríem en una situació similar amb una arma de foc a les mans.

Crash

Fitxa de la pel·lícula

Direcció: Paul Haggis.
Any: 2004.
Duració: 100 minuts.
Gènere: Drama.
Interpretació: Sandra Bullock, Don Cheadle, Mat Dillon, Jennifer Esposito, William Fichtner, Brendan Fraser, Terrence Howard, Ludacris, Thandie Newton, Ryan Phillippe,Larenz Tate, Shaun Toub, Tony Danza, Keith David, Loretta Devine i Nona M. Gaye.

Sinopsi: El descobriment del cadàver d’un home brutalment assassinat al costat d’una carretera farà que les vides de diverses persones es creuin entre sí a la ciutat de Los Angeles. Un policia veterà i racista, el seu company principiant i idealista, una mestressa de casa blanca i dona del fiscal del districte, el l’amo d’una botiga iranià, una parella de color adinerada... Aquests són alguns dels personatges entre els quals sorgiran tensions racials, religioses i de classe que il·lustren el caos de la vida dels habitants de Los Angeles.

La pel·lícula no només parla d les tensions socials i racials que es viuen a la ciutat de Los Angeles, sinó que va més enllà i realitza un profund anàlisi de la societat nord-americana, exponent una sèrie de casos particulars. En la franja gris, entre el blanc i el negre, on tothom és víctima i agressor, tots els personatges xoquen durant 36 hores, en les quals es desenvolupa la totalitat del film de forma cíclica. Les vides dels personatges que entre lligades de tal manera que tots els seus actes queden totalment justificats i són totalment comprensibles al final de la pel·lícula.

Crash va ser la pel·lícula guanyadora de tres premis Oscar l’any 2005, incloent-t’hi el de millor pel·lícula. La seva victòria als Oscar va ser molt debatuda, ja que molts consideraven que el film amb el qual competia, Brokeback Mountain, era el clar vencedor. De fet, es comenta que la victòria de Chash es va produir a causa que alguns votant de l’Acadèmia de Hollywood van rebutjar el film d'Ang Lee per la seva temàtica homosexual.

Al meu parer, Crash és una pel·lícula que posa de manifest un munt de tòpics i prejudicis que queden reflectits en les diferents situacions que viuen els protagonistes a llarg de la trama. Un altre aspecte que inclou la pel·lícula és el tema de la violència, ja que veiem com és de fàcil aconseguir una arma als Estats Units. Gairebé tots els delictes que es produeixen durant la narració són a cop de pistola.

Entrevista a Jorge Cisneros

- Nombre y cargo.

Jorge Cisneros - creador y moderador del Blog hispanosXobama.org

- ¿Qué opina sobre Obama?

Pienso que es un buen candidato para ocupar la presidencia de los Estados Unidos.

- ¿Qué opina sobre Michelle Obama?

Por lo que he leído es una persona muy preparada e inteligente. La escuché durante la Convención del Partido Demócrata en Denver y me gustó su participación.

- ¿Cree que será posible realizar todas las promesas que hizo Obama durante la campaña electoral?

No creo que exista un político en la historia del mundo que haya cumplido al 100% con sus promesas. Pero sí espero que su administración cambie el rumbo de los últimos dos periodos de la administración Bush.

- ¿Cree en el cambio de Obama?

El cambio no sólo debe partir de él, si no del pueblo en general. Debo confesar que en un principio pensé que este país no estaba listo para el cambio. Pero se demostró en las elecciones del mes de noviembre que la gente si estamos listos.

- ¿Qué opina del equipo de Obama? ¿Es demasiado heterogéneo?

Por una parte, creo que a la fecha gran parte de sus nominicaciones me parecen muy adecuadas. Lástima que Bill Richardson ya se retiró del posible puesto de secretario de comercio. Por otra parte, no creo que el tener un equipo heterogéneo sea malo, de hecho podría decir que el equipo de Bush fue heterogéneo. Lo más importante es contar con gente de experiencia y que también sean inteligentes.

- ¿Qué opina sobre Guantánamo? ¿I sobre la Guerra de Irak?

Amabas representan el fracaso de la administración Bush. Tenemos una guerra que sólo interesa y beneficia a ciertos grupos (fabricantes de armamento) y la política de autorizar la tortura como un medio válido es bastante detestable aquí y en todo el mundo.